MIRADES PEL MON: de setembre 2023

MARROC 2023. TERRATRÈMOL.

Corria l’any 1996, quan una empresa Manresana feia una feina al Marroc, que consistia en fer les seleccions per el Camel Trophy, aquesta empresa es diu Promotor. Vaig tenir la sort de treballar amb ells durant dues seleccions, la dels anys 1996 i el següent any, el 1997. Com que havíem d’estar bastants dies al lloc, quasi be 2 mesos, la relació que teníem amb la gent local era bastant estreta, fins al punt de quedar-nos a viure i menjar a les seves cases. La nostre tasca consistia en fer diferents proves: conducció, mecànica, física,... La meva tasca era fer el muntatge de les proves físiques juntament amb altre gent (tirolines, descens en rappel, pujades de jumars, ponts tibetants, i el que fes falta on hi haguessin cordes pel mig).

Els poblets de la gent que ens relacionàvem, ara han quedat sota la runa pel terratrèmol, i les que encara estan dretes no si pot entrar perquè tenen d'anys estructurals importants; pobles com Imi N’tala, Amiz Miz, Mulai Ibrahim, i tants d’altres, semblant petits nuclis de camps de refugiats, el seu paisatge s’ha substituït per muntanyes de runa i tendes de color verd, blau i grog; com mes tendes veies, més destrossa hi havia. De moment, el que les autoritats n’ anomenen “necessitats bàsiques” les tenen cobertes. Es cert, no els falta menjar, ni roba d’abrig, ni aigua i tenen un sostre en forma de tenda que els protegeix, ja que dins de les cases no hi poden tornar. Les ajudes que tenen en aquests moments és que els hi han congelat els crèdits que havien fet per fer-se una casa, no hi ha factura de la llum, que l’agafen d’allà on poden; i la de l’aigua, que la tenen del subsòl, que ara, degut al terratrèmol, brolla més que mai. També els hi han “promès” que els donaran uns diners per refer les cases els qui la puguin refer o per fer-se'n una de nova els que no els quedi res. Però com dic, de moment nomes són promeses.

El que no sabem és el que passarà quan arribin les pluges; ja que les tendes estan parades en llocs de terra i quan plou, el fang es molt present en aquest país, i us ben asseguro que és un fang molt enganxós; i sobretot, que passarà quan arribi el fred, ja que això va per llarg, per molt llarg.

Ara les carreteres estan totes obertes al petit trànsit que hi circula, es pot anar per tot arreu, tret del petit poble, que estava molt a prop de l’ epicentre del terratrèmol i d’allà a on treballabem nosaltres, Imi N'Tala; hi va caure una llosa de dimensions importants que ara l’estan esmicolant per poder obrir-la.

La gent encara continua esperant als poblets, Que esperen, em direu, després de quasi 20 dies del terratrèmol?. Esperen que les màquines retirin la runa o apartin alguna paret i així, poder recuperar el poc que els queda sota.

Tot i així, els que, per sort, no els falta cap familiar, que en son pocs, ens rebien amb un somriure a la cara, i sobretot amb el seu te mentolat tant bo.

Volíem col.laborar d'alguna manera, ja que, els que vàrem estar treballant allà, ens hi sentíem molt propers. El problema en aquest casos, i països, perquè no dir-ho, es com?

Ens va costar decidir-nos, ja que no sabíem ni com, ni a on donar els calés que poguessin arribar el màxim de gent possible, la manera la vam trobar parlant amb un metge, que ens va explicar que estaven construint un hospital de campanya. El primer que ens va dir és que de diners en metàl·lic no en volia, se'ns va encendre el llum. La forma de fer-ho seria comprant material mèdic i medicines que necessiten.

Així ho vam fer i continuarem fen.